La periodista Eva Piquer publica 'La feina o la vida' (Columna) on reflexiona sobre aspectes de la maternitat, els fills i la dificultat de conjugar vida familiar i vida laboral
La periodista cultural Eva Piquer manté el bloc 'La feina o la vida' on parla de la dificultat d'una dona d'avui de conciliar la vida familiar amb la vida laboral: 'El problema de tenir fills, diu Piquer, és que, a partir d'aleshores, els tens. Vull dir que els tens també quan es posen malalts, quan et falla la cangur, quan la feina t'impedeix anar a recollir-los a l'escola i quan pagaries el triple del teu sou per poder dormir vuit hores seguides.' D'aquests aspectes de la vida contemporània tracta el llibre del mateix nom, que acaba de publicar a Columna.
Eva Piquer té quatre fills. Va ser mare als 26 anys, als 28, als 33 i als 39. Diu que 'amb cada nou fill, el dilema entre la feina i la vida m'ha tornat a esclatar a la cara. Cada cop més viu, cada cop amb més força. Fins que he entès que no podia continuar ignorant-lo. D'aquí neix aquest llibre.'
D'experiència en té en l'afer de la conciliació laboral i familiar, i a més hi ha reflexionat. Una de les constatacions que fa és que tal com està organitzada la societat, la dona es veu obligada a triar i, en consqüència, a fer renúncies: 'Avui en dia molts de nosaltres ens veiem obligats a triar entre una cosa i l'altra. I triar implica renunciar. Combinar-ho tot sense renúncies és impossible. Les dones renunciem a tenir fills, o a tenir-ne més, o a veure'ls tant com voldríem, o a tenir la feina que mereixeríem. I els homes ho tenen més fàcil per combinar els fills i la feina, però sovint renuncien a una cosa molt maca que és viure de prop la criança dels fills.'
Escriu Piquer en el segon capítol de 'La feina o la vida': 'L’autora nord-americana Isabel Fonseca va explicar el setembre del 2009 a Barcelona que, per a una dona novel·lista, cada fill representa dues novel·les menys. El seu marit, el novel·lista britànic Martin Amis, va donar fe del càlcul i va admetre que, a ell, cada fill només li impedeix escriure un conte. La sinceritat s’agraeix però desanima'.
Continua Piquer: 'Com que no volem ser només professionals o només mestresses de casa, les dones d'avui intentem combinar com podem la feina i la vida. I anem tot el dia amb un coet al cul, amb la llengua als peus i amb la culpabilitat per bufanda. No em queixo ni ho denuncio: ho constato. Amb certa sorpresa, perquè jo estava convençuda que podria arribar a tot arreu.'
I constata: 'La conciliació dels nassos és una paraulota fantasma: se’n parla molt però no se l’ha vista mai enlloc. Com a màxim, algú coneix algú que coneix algú que coneix algú que diu que té una amiga que es veu que s'ho munta com vol per conciliar sense renúncies la vida laboral i la vida familiar. Això no és una realitat: és una llegenda urbana.'
'Les dones amb professions qualificades només tenen dues opcions: o renuncien a la maternitat, o tenen fills però ho dissimulen. No estaria ben vist que pleguessin a l’hora en punt per anar a recollir els nens a l’escola, ni que s’escapessin de la feina quan se’ls posa un nen malalt, ni que fessin cara de pomes agres quan les convoquen a una reunió a les vuit del vespre. La tercera opció passa per conformar-se amb una feina de menys qualificació. Si fas feines poc valorades socialment, té lògica que els fills siguin la teva prioritat. Però si aspires a més, et tocarà demostrar que ser mare no t’inhabilita per exercir una professió respectable. '
'El mite de la superdona no és un mite: és l'estafa del segle. Algun desaprensiu disfressat de feminista va fer córrer el rumor que les dones ambicioses podíem combinar els canviadors de bolquers i les mitges d'executiva, i ens el vam creure. Santa innocència. No vull menysprear les conquestes de la revolució femenina, sort en tenim, però aquesta revolució s’ha traduït en milions de dones insatisfetes que tenen un peu a cada món i que es perden el millor dels dos mons.'
I després d'exposar aquesta realitat extrema, on la dona fins i tot s'hi juga la salut, Eva Piquer s'encamina cap a algunes vies que podrien millorar el problema: 'La solució passa per un canvi de mentalitat. Més i millors baixes de maternitat i de paternitat, autèntiques mesures de conciliació laboral i familiar, i una major implicació real dels homes en les tasques domèstiques i de criança dels fills. Perquè la dona ha sortit de casa però l'home encara no ha acabat d'entrar-hi.'
'L'objectiu és no haver de triar. Que la conjunció acabi sent copulativa: hem de poder tenir feina i vida.'
D'experiència en té en l'afer de la conciliació laboral i familiar, i a més hi ha reflexionat. Una de les constatacions que fa és que tal com està organitzada la societat, la dona es veu obligada a triar i, en consqüència, a fer renúncies: 'Avui en dia molts de nosaltres ens veiem obligats a triar entre una cosa i l'altra. I triar implica renunciar. Combinar-ho tot sense renúncies és impossible. Les dones renunciem a tenir fills, o a tenir-ne més, o a veure'ls tant com voldríem, o a tenir la feina que mereixeríem. I els homes ho tenen més fàcil per combinar els fills i la feina, però sovint renuncien a una cosa molt maca que és viure de prop la criança dels fills.'
Escriu Piquer en el segon capítol de 'La feina o la vida': 'L’autora nord-americana Isabel Fonseca va explicar el setembre del 2009 a Barcelona que, per a una dona novel·lista, cada fill representa dues novel·les menys. El seu marit, el novel·lista britànic Martin Amis, va donar fe del càlcul i va admetre que, a ell, cada fill només li impedeix escriure un conte. La sinceritat s’agraeix però desanima'.
Continua Piquer: 'Com que no volem ser només professionals o només mestresses de casa, les dones d'avui intentem combinar com podem la feina i la vida. I anem tot el dia amb un coet al cul, amb la llengua als peus i amb la culpabilitat per bufanda. No em queixo ni ho denuncio: ho constato. Amb certa sorpresa, perquè jo estava convençuda que podria arribar a tot arreu.'
I constata: 'La conciliació dels nassos és una paraulota fantasma: se’n parla molt però no se l’ha vista mai enlloc. Com a màxim, algú coneix algú que coneix algú que coneix algú que diu que té una amiga que es veu que s'ho munta com vol per conciliar sense renúncies la vida laboral i la vida familiar. Això no és una realitat: és una llegenda urbana.'
'Les dones amb professions qualificades només tenen dues opcions: o renuncien a la maternitat, o tenen fills però ho dissimulen. No estaria ben vist que pleguessin a l’hora en punt per anar a recollir els nens a l’escola, ni que s’escapessin de la feina quan se’ls posa un nen malalt, ni que fessin cara de pomes agres quan les convoquen a una reunió a les vuit del vespre. La tercera opció passa per conformar-se amb una feina de menys qualificació. Si fas feines poc valorades socialment, té lògica que els fills siguin la teva prioritat. Però si aspires a més, et tocarà demostrar que ser mare no t’inhabilita per exercir una professió respectable. '
'El mite de la superdona no és un mite: és l'estafa del segle. Algun desaprensiu disfressat de feminista va fer córrer el rumor que les dones ambicioses podíem combinar els canviadors de bolquers i les mitges d'executiva, i ens el vam creure. Santa innocència. No vull menysprear les conquestes de la revolució femenina, sort en tenim, però aquesta revolució s’ha traduït en milions de dones insatisfetes que tenen un peu a cada món i que es perden el millor dels dos mons.'
I després d'exposar aquesta realitat extrema, on la dona fins i tot s'hi juga la salut, Eva Piquer s'encamina cap a algunes vies que podrien millorar el problema: 'La solució passa per un canvi de mentalitat. Més i millors baixes de maternitat i de paternitat, autèntiques mesures de conciliació laboral i familiar, i una major implicació real dels homes en les tasques domèstiques i de criança dels fills. Perquè la dona ha sortit de casa però l'home encara no ha acabat d'entrar-hi.'
'L'objectiu és no haver de triar. Que la conjunció acabi sent copulativa: hem de poder tenir feina i vida.'
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada