Aquest és el títol d'un article que publicava ahir La Vanguardia referint-se a un estudi de la psicòloga canadenca Susan Pinker, la tesi bàsica del qual es pot resumir en afirmacions discutibles com que les dones genèticament són més aptes per cuidar i que prefereixen les relacions personals i el temps compartit amb família i amics, més que invertir-lo en feines de moltes hores, de més poder, de més estatus. I que això les fa més felices que els homes, dels quals afirma que podem sacrificar les relacions personals i íntimes a canvi de més poder i estaus social (bona feina, bon cotxe, prestigi...).
Aquestes divisions tan marcades entre homes i dones, tant se val que estiguin avalades per estudis, sempre m'han creat por per una banda i desconfiança per l'altra perquè tot pretenent ser científiques treballen amb la realitat social, més que amb la genètica, i reforcen indirectament els rols tradicionals d'home i dona, que no han estat ni són favorables per a les dones i, encara que no ho sàpiguen, per a molts homes.
No negaré diferències constitutives més enllà de les aparents. Probablement hi ha certa determinació genètica: hi ha hormones diferents, i respostes distintes a alguns estímuls. Però Susan Pinker i altres corrents han de pensar per què les seves tesis desagraden a moltes dones i, almenys, a uns quants homes, entre els qui em trobo. (SEGUEIX)
Afirmacions com les de l'estudi estan en clara sintonia amb els col·lectius "feministes" que estan en contra de la custòdia compartida (vegeu apunt) . Darrere d'aquestes tesis hi ha una legitimació dels papers tradicionals donant-los una pàtina científica. I en fer-ho és com si ens diguessin que no cal que ens esforcem a fer canvis en les relacions de poder (de gènere en aquest cas) perquè no ens en sortirem atès que hi ha tendències intrínseques. Doncs, no.
Personalment no em sento representat com a home en allò que l'estudi n'afirma. El que més em satisfà a la vida són les relacions personals i el temps lliure per dedicar-m'hi, o per fer allò que em plau: llegir, sortir, viatjar, fer activitat física. Molt més que restar tancat en una oficina o lloc de treball. De la mateixa manera que no accepto estar menys dotat que una dona per cuidar fills, o persones en general. Ho corrobora la meva pròpia experiència vital. Ho pot provar el fet que vaig estar uns quants anys de la meva vida fent feines directives i en alguna època fins i tot combinant-ne dues, i que finalment les vaig anar abandonant. I l'últim cop que vaig deixar un càrrec ho vaig fer molt conscient. Quant als fills, ells podrien parlar de la cura i dedicació que els tinc.
I amb tot plegat em pregunto si no passa que les dones "manifesten" tantes capacitats cuidadores per l'absència que no incapacitat dels homes en aquest àmbit i si aquestes "preferències" que esmenta l'estudi són més socials que biològiques.
Sigui com sigui tant els homes com les dones ens hem d'alliberar dels papers que ens ha designat la història perquè ens fan mal a ambdós. Sigui com sigui vull dir que encara que hi hagi diferències genètiques, les capacitats cuidadores, les de relacions satisfactòries hi són en tots dos. Algú ho pot negar? I si és cert que les dones són més felices, per què no compartir aquesta felicitat? (Entre parèntesi permeteu-me dubtar de la "felicitat" d'algunes dones sobrepassades per causa del seu paper de cuidadores!). Es pot afirmar que els homes no en som capaços (de cuidar)?. El famós paradigma de la conciliació de la vida laboral i familiar,per exemple,no hauria d'afectar homes i dones? Doncs sembla que es pensi més en clau de dona.
En tot cas, tant homes com dones hem de veure on és l'"èxit". No és èxit que una dona no pugui ser professional d'alt nivell, no és éxit que un home sigui només professional d'alt nivell.
Alerta, doncs, amb determinats estudis, perquè diguin el que diguin continuem sent amos de la nostra vida i de capgirar si volem allò que no ens satisfà. L'estudi, més que plantejar dues realitats distintes hauria d'orientar-se a transformar les dues.
Si hem de ser més feliços, siguem-ho junts i sumem dues felicitats.
Aquestes divisions tan marcades entre homes i dones, tant se val que estiguin avalades per estudis, sempre m'han creat por per una banda i desconfiança per l'altra perquè tot pretenent ser científiques treballen amb la realitat social, més que amb la genètica, i reforcen indirectament els rols tradicionals d'home i dona, que no han estat ni són favorables per a les dones i, encara que no ho sàpiguen, per a molts homes.
No negaré diferències constitutives més enllà de les aparents. Probablement hi ha certa determinació genètica: hi ha hormones diferents, i respostes distintes a alguns estímuls. Però Susan Pinker i altres corrents han de pensar per què les seves tesis desagraden a moltes dones i, almenys, a uns quants homes, entre els qui em trobo. (SEGUEIX)
Afirmacions com les de l'estudi estan en clara sintonia amb els col·lectius "feministes" que estan en contra de la custòdia compartida (vegeu apunt) . Darrere d'aquestes tesis hi ha una legitimació dels papers tradicionals donant-los una pàtina científica. I en fer-ho és com si ens diguessin que no cal que ens esforcem a fer canvis en les relacions de poder (de gènere en aquest cas) perquè no ens en sortirem atès que hi ha tendències intrínseques. Doncs, no.
Personalment no em sento representat com a home en allò que l'estudi n'afirma. El que més em satisfà a la vida són les relacions personals i el temps lliure per dedicar-m'hi, o per fer allò que em plau: llegir, sortir, viatjar, fer activitat física. Molt més que restar tancat en una oficina o lloc de treball. De la mateixa manera que no accepto estar menys dotat que una dona per cuidar fills, o persones en general. Ho corrobora la meva pròpia experiència vital. Ho pot provar el fet que vaig estar uns quants anys de la meva vida fent feines directives i en alguna època fins i tot combinant-ne dues, i que finalment les vaig anar abandonant. I l'últim cop que vaig deixar un càrrec ho vaig fer molt conscient. Quant als fills, ells podrien parlar de la cura i dedicació que els tinc.
I amb tot plegat em pregunto si no passa que les dones "manifesten" tantes capacitats cuidadores per l'absència que no incapacitat dels homes en aquest àmbit i si aquestes "preferències" que esmenta l'estudi són més socials que biològiques.
Sigui com sigui tant els homes com les dones ens hem d'alliberar dels papers que ens ha designat la història perquè ens fan mal a ambdós. Sigui com sigui vull dir que encara que hi hagi diferències genètiques, les capacitats cuidadores, les de relacions satisfactòries hi són en tots dos. Algú ho pot negar? I si és cert que les dones són més felices, per què no compartir aquesta felicitat? (Entre parèntesi permeteu-me dubtar de la "felicitat" d'algunes dones sobrepassades per causa del seu paper de cuidadores!). Es pot afirmar que els homes no en som capaços (de cuidar)?. El famós paradigma de la conciliació de la vida laboral i familiar,per exemple,no hauria d'afectar homes i dones? Doncs sembla que es pensi més en clau de dona.
En tot cas, tant homes com dones hem de veure on és l'"èxit". No és èxit que una dona no pugui ser professional d'alt nivell, no és éxit que un home sigui només professional d'alt nivell.
Alerta, doncs, amb determinats estudis, perquè diguin el que diguin continuem sent amos de la nostra vida i de capgirar si volem allò que no ens satisfà. L'estudi, més que plantejar dues realitats distintes hauria d'orientar-se a transformar les dues.
Si hem de ser més feliços, siguem-ho junts i sumem dues felicitats.
%20copy.jpg)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada